Diagnòstic de la Marina: a un pas de l'anorèxia i a un pas de la depressió.
Amb catorze anys: Depressió per qué està engoixada per mi, per qué no em veu bé.
Depressió per qué està engoixada per mi, per qué no em veu feliç, per qué no em veu realitzada, per qué no tinc feina...
Pateix per mi sense poder fer res per solucionar uns problemes que son exclusivament meus...
L'anorèxia es gairebé una cortina de fum per camuflar tot el demés... (d'altre banda agafada suficientment a temps com per que, pel que sembla, no ens hagi de fer patir...)
I ara jo que haig de fer?
De veritat, ratifico i reafirmo: les desgràcies no venen mai soles.
Ella no vol parlar-ne amb ningú. Amb prou feina amb mi (amb la doctora, sembla que si... van sintonitzar prou bé per que pogués desfogar-se amb ella, per sort), però no vol parlar amb son pare, ni amb sa tia, ni amb l'Andreu... ni sentir que jo parlo del tema amb ningú...
