dijous, 30 de juny de 2011




Trobo a faltar

el teu somriure murri.

Trobo a faltar

la teva timidesa.

Trobo a faltar

el teu caminar apressat.

Trobo a faltar...

Mai ens hem tocat...

Només un cop

ens hem abraçat...

Tot i així

et trobo a faltar!

M.G.Recasens                          

dimarts, 28 de juny de 2011

Ainsss...




Sí...!

diumenge, 26 de juny de 2011

Amor...




Era un matí mogut, eren dos quarts de nou, quan un senyor gran, d'uns 80 anys, va arribar a l'hospital perquè li traguessin els punts d'un dit.

El senyor va dir que tenia pressa perquè tenia una cita a les 9:00

Vaig comprovar els seus senyals vitals i li vaig demanar que s’asseguès, sabent que potser passaria més d'una hora abans que algú pogués atendre’l.

El vaig veure mirant el seu rellotge i vaig decidir, que ja que no estava ocupat amb un ningú més jo mateix, podria examinar la seva ferida.

Durant l'examen, vaig comprovar que estava guarit, llavors vaig demanar a un dels metges els estris per treure-li les sutures.

Mentre li realitzava les cures, li vaig preguntar si tenia una cita amb un altre metge aquell matí, ja que el veia tan apressat.

El senyor em va dir que no, que necessitava anar al geriàtric per esmorzar amb la seva esposa.

Li vaig preguntar per la salut d'ella i ell em va respondre que feia temps que estava allí doncs patia d'Alzheimer.

Li vaig tornar a preguntar si ella s'enfadaria si arribava una mica tarda.

Em va respondre que feia temps que ella no sabia qui era ell, que feia cinc anys que ella ja no el podia reconèixer.

Em va sorprendre, i llavors li vaig preguntar, 'I vostè continua anant cada matí, tot i que ella no sap qui és vostè?'

Ell va somriure, em va acariciar la mà, i em va contestar:

'Ella no sap qui sóc jo, però jo encara sé qui és ella.'

Se'm va posar la pell de gallina, i vaig haver de contenir les llàgrimes mentre ell marxava, i vaig pensar, 'Aquest és el tipus d'Amor que vull en la meva Vida.'...

(D'un power point rebut per e-mail...)

dissabte, 25 de juny de 2011

Contigo


Yo no quiero un amor civilizado,
con recibos y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado
con ganas de llorar.

Yo no quiero vecínas con pucheros;
yo no quiero sembrar ni compartir;
yo no quiero catorce de febrero
ni cumpleaños feliz.

Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,
brindar a tu salud.

Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.

Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Yo no quiero juntar para mañana,
no me pidas llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semana
sin ganas de comer.

Yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero
ni Venecia sin tí.

No me esperes a las doce en el juzgado;
no me digas "volvamos a empezar";
yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado,
ni orgullo ni piedad.

Yo no quiero saber por qué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti;
lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes,
es que mueras por mí.

Y morirme contigo si te matas
y matarme contigo si te mueres
porque el amor cuando no muere mata
porque amores que matan nunca mueren.

Joaquin Sabina
(gracias, maestro, como siempre)

divendres, 24 de juny de 2011



Estimar es
estar content.
Ser tendre.
Sentir-te mortal,
viu i lleial.
Alegre,
trist
i satisfet.
Oferir l’anima
i arriscar la vida.
Creure que
l’infern es de veritat
quan no pots estar
amb l’estimat.

Estimar es
com tornar a obrir
una ferida.
Es gaudir
de la fortuna
d’un compromís voluntari.
Creure en l’altre
i encomanar-li
l’entusiasme.
Recolzar-lo
en els dubtes.
Agafar-lo
de les mans
si sent feblesa;
confiar en ell,
acaronar-lo,
i compartir
les alegries
i les penes.

Estimar es
gaudir de
la mútua companyia
sense voler-lo
retenir...
Ni impedir,
que si ho desitja,
emprengui el vol
en solitari.

Estimar es
disfrutar
el moment
pel fet,
tan simple,
d’estar junts.
Sense lligams
ni obligacions,
per la única
i mútua decisió
de respondre, lliurement,
d’estar be
tots dos junts.

M.G.Recasens                   

dissabte, 18 de juny de 2011

Boig per tu

Encara que la lletra d'aquesta cançó està dedicada a la lluna... qui no ha somiat algun cop en que el recordin així?

Ainsss...

divendres, 17 de juny de 2011

Sense destinatari...






Omple'm amb la teva presència
i porta'm als teus somnis.

Embriaga'm amb els teus petons.

Forma part de la meva pell
i perd el nord en els meus llavis.

Vestim-nos de carícies.

Entra en els meus somnis,
i esborrem els records
i les ferides del cor.

Sentim les delícies
del pur amor.

Trobem la llum de l'esperança
amarats d'il•lusió,
fonent-nos en
un “t'estimo”...

Deixa que em perdi
en la teva mirada.

Vull donar-te tot
el que sento:
tot el que el meu cor
enamorat et pot donar.

No tinguis por, no dubtis.

Deixa't portar.

Ja només estem tu i jo.

M.G.Recasens                           

dimecres, 15 de juny de 2011

Res extrany...

No busco res extrany, només algú que em trobi a faltar encara que haguem passat tot el dia junts.

Algú que es posi nerviós en veure'm, que no s'avorreixi de les meves xerrades. I encara que passem cinc hores en el telèfon, s'alegri de sentir-me.

Algú que m'acompanyi sempre a casa i faci divertit el camí, per més llarg que sigui.

Algú a qui pugui besar per un simple impuls, sense sentir-me rara. Em conformo amb saber que amb mi és on més li agradaria estar sempre.

I res m'agradaria més que viure tot amb ell. I que coneguès tots i cadascun dels meus somriures, que triès quedar-se amb mi, que sentís que abans de mi cap altra ha existit, que els seus amics es cansin d'escoltar el meu nom, que escrigui les cartes més boniques del món encara que tingui la lletra lletja i siguin de dues línies.

Que pensi en mi, molt més del que ho accepta; que senti que cau el món si discutim i m'abraci llençant el seu orgull a la merda. Algú que em faci riure fins a plorar, i em faci riure quan no puc deixar de plorar; que em digui que totes les cançons d'amor li recorden a mi, encara que sigui mentida; que em digui que estic maca, encara que no estigui del tot desperta; que em digui que dono els millors petons, encara que n'hi hagi hagut d'altres millors; que em digui que tinc els ulls més bonics, encara que siguin iguals a tots els altres; que li encanti el meu cabell, encara que el porti despentinat...

Algú que em faci sentir la dona més afortunada de l'univers, només pel fet de tenir-lo al al meu costat...

diumenge, 12 de juny de 2011


HARRY TRUMAN va ser un President diferent. Probablement va prendre tantes o més decisions que els 42 presidents que el van precedir. Dolentes o bones. Malgrat això, un aspecte de la seva grandesa pot ser que romangui per sempre.


L'únic 'actiu' que tenia quan va morir era la casa en la qual vivia, que es trobava a Independence, Missouri. La seva esposa l'havia heretat dels seus pares i, a part dels anys que van passar a la Casa Blanca, va ser on van viure tota la vida.

Quan es va retirar de la vida oficial en 1952, els seus ingressos es reduïen a una pensió de l'Exèrcit USA, de 13.507,72 $ l'any. El Congrés, assabentant-se que, fins i tot, pagava els segells de correu li va atorgar una prestació i, més tard, una pensió de 25.000 $ l'any.

Després del "lliurament" de la Presidència al general Eisenhower, Harry i la seva esposa Bess van tornar, conduint el seu cotxe, a la seva casa de Missouri, sense la companyia de cap agent del Servei Secret.

Quan li oferien càrrecs amb elevats salaris, els rebutjava, dient: "Vostès no em volen a mi, el que volen és la figura del President, i aquesta no em pertany. Li pertany al poble nord-americà i no està en venda..."

Quan el 6 de Maig de 1971, el Congrés pretenia atorgar-li la Medalla d'Honor en ocasió del seu 87 aniversari, ell la va refusar, escrivint una carta que deia:

"No considero que hagi fet alguna cosa per merèixer aquesta medalla, venja del Congrés o venja de qualsevol altra part."

Mentre va ser President es va pagar totes les despeses de viatge i manutenció amb els seus diners.

Molts polítics moderns de tot el món es fan rics gràcies als càrrecs que exerceixen.

Harry Truman va estar encertat quan va comentar en una ocasió: "Les meves metes en la vida van estar ser pianista en una casa de barrets o ser polític. I per dir la veritat, no existeix gran diferència entre aquestes dues ocupacions".

Més d'un i més de dos càrrecs públics haurien de prendre exemple...

dissabte, 11 de juny de 2011

¡¡¡VIVE!!!



Ya abracé para proteger.
Ya me reí cuando no podía.
Ya hice amigos eternos.
Ya amé y fui amado pero también fui rechazado.
Ya fui amado y no supe amar.
Ya grité y salté de felicidad.
Ya viví de amor e hice juramentos eternos, pero también los he roto y muchos...
Ya me enamoré por una sonrisa.
Ya pensé que iba a morir de tanta nostalgia y...
Tuve miedo de perder a alguien especial... y termine perdiéndolo... ¡¡pero sobreviví!!... todavía vivo!!

No paso por la vida. Y tú tampoco deberías sólo pasar...

¡¡¡VIVE!!!

(Charles Chaplin)

dissabte, 4 de juny de 2011

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!!!

Particularment... em fa posar la pell de gallina.
I la cançó d'Obrint pas... me l'he posat al móbil ;-)