dimarts, 26 de maig de 2009

Adolescent amb depressió


Diagnòstic de la Marina: a un pas de l'anorèxia i a un pas de la depressió.


Amb catorze anys: Depressió per qué està engoixada per mi, per qué no em veu bé.


Depressió per qué està engoixada per mi, per qué no em veu feliç, per qué no em veu realitzada, per qué no tinc feina...


Pateix per mi sense poder fer res per solucionar uns problemes que son exclusivament meus...


L'anorèxia es gairebé una cortina de fum per camuflar tot el demés... (d'altre banda agafada suficientment a temps com per que, pel que sembla, no ens hagi de fer patir...)


I ara jo que haig de fer?


De veritat, ratifico i reafirmo: les desgràcies no venen mai soles.


Ella no vol parlar-ne amb ningú. Amb prou feina amb mi (amb la doctora, sembla que si... van sintonitzar prou bé per que pogués desfogar-se amb ella, per sort), però no vol parlar amb son pare, ni amb sa tia, ni amb l'Andreu... ni sentir que jo parlo del tema amb ningú...

dimecres, 20 de maig de 2009

Els mals mai vénen sols...



Ara és la Marina... M'ha trucat la psicopedagoga de l'Institut... El que mai m'hagués esperat: Estem a mil·léssimes de mil·límetre de caure en l'anorèxia...


Home, tonta no sóc i alguna cosa veia... i després d'amenaçar-la un munt de vegades com als nens petits, finalment vaig demanar hora per anar dilluns al metge i comentar-li l'apatia i poques ganes de menjar que té... peró jo li donava la culpa a la primavera i no pas a aixó altre...


Jo no sé qué fer... forçar-la i posar-me-la en contra i que tot sigui pitjor? Deixar-la fer i que també tot sigui pitjor?


Acabaré tornant-me boja de veritat...


A veure dilluns que ens diu el metge... que per cert, al haver-nos canviat d'adreça es nou (nova, que es una doctora) i no la coneix, serà la primera visita... merda de ser pobres, que no la puc portar a un privat...