dissabte, 1 de desembre del 2007

MI HIJO...


Tengo un hijo con veintiún años ya... Los cumplió ayer. No he podido felicitarlo en persona, a duras penas por teléfono. Aqui adjunto la carta que, un dia no muy lejano le escribí y jamás le envié.


Fa molt temps que no t’escric, fa molt temps que no parlem.
Potser aquesta carta estigui fora de temps, i potser jo ja sóc víctima de la neurosi que porten aparellats els anys, però no m’agradaria que t’ho prenguessis així, com fora de
temps o sense sentit.
Saps que a mi sempre m’ha agradat escriure i que, potser expresso els meus sentiments millor amb lletres que amb paraules.
Recordo quan eres petitet com t’agradava anar a l’escola, tan clenxinat que a tothom li feies gràcia. Em sap molt de greu que aquell entusiasme es perdés pel camí i que deixessis córrer l’Institut: Falta de motivació o de recolzament per part meva? Algun mestre que no t’ajudava? O, pitjor encara, un ambient escàs d’estímuls? No vull buscar culpables.
Entenc que abans d’hora t’ha arribat una necessitat d’independència, el qüestionament de l’autoritat materna i saber buscar (i trobar) els límits… I tot això al mateix temps que encara necessitaves amor, atenció i seguretat.
Puc entendre perfectament aquesta etapa de la teva vida, jo també vaig marxar de casa la meva mare molt jove…
Però ara tinc el desig, la necessitat de comunicar-te com em sento de trista sense tu.
Les teves activitats (poques, pel que em sembla, treballar i no gaire cosa més) i les meves ens mantenen físicament allunyats però en cap moment, pots creure’m, deixo de recordar-te.
La meva tristesa no es per egoisme, jo no afirmo que les meves idees siguin vàlides i les teves equivocades. Però no sóc capaç d’entendre les coses d’altra manera que no sigui com em van ensenyar els meus pares: Si estimes has d’estar pendent de l’altra persona, preocupar-te per les seves coses i saber què es del seu dia a dia... I sembla que això per a tu no es important, al menys pel que fa referència a mi.
T’estimo, Andreu, i vull creure que en un futur potser no tan proper com jo voldria, trobarem el punt mig de les nostres diferencies i aprendrem a viure i respectar el millor de cadascun.
El món és “variopinto” (com diria la tieta) i extremadament complicat. Intentem simplificar-lo per a poder entendre’l. Però en qualsevol cas crec que jo mai he tancat el ulls davant les meves responsabilitats. Si et sembla que ho he fet, et demano perdó i una mica de comprensió: tots arribem a la paternitat mancats d’experiència i intentem fer-ho el millor que saben. Només quan ens trobem amb les dificultats que porten aparellades els fills, comprenem què difícil va ser per a els nostres pares, per la meva mare, en el meu cas concret, criar-nos a nosaltres... i no els va sortir malament del tot, pel que sempre ens queda aquest consol. I ens adonem, llavors, que la comprensió és un dels primers passos en la recerca de solucions.
El meu món (el de la tele en blanc i negre quan ja tenia 8 anys) s’ha transformat en el teu, tan diferent (banda ample, bluetooth...) a una velocitat impossible d’assumir sense vertigen.
Andreu, aviat farà vint anys que vas arribar a la meva vida, donant-me una immensa alegria. La vas canviar, li vas posar sabor i em vas donar motius per a seguir lluitant i ser millor cada dia. Vull dir-te un cop més, que t’estimo, que desitjo de tot cor que siguis feliç i estiguis content, que la vida que portes ara t’ompli i et doni tot el que esperes d’ella.
També vull donar-te les gràcies per tots els moments: les nostres llargues converses al cotxe, les teves classes de ball al menjador de casa, les teves llàgrimes que en algun moment vam compartir, les teves alegries, el teu riure, les teves abraçades, els teus jocs, els teus crits i les teves paraules. Gràcies per les teves mirades. Gràcies pels teus moments, per dir-me mama i permetre’m estar amb tu fins... que ens vam separar.
Ja veus, si escric això és perquè quan arribi el dia que a mi ja se m’hagi oblidat el que és ser jove i estar absolutament perdut, el que és viure a la deriva sense brúixola i sense nord, no pensis que no hi ha ningú que pugui entendre’t. No vull que et trobis abandonat. No vull que em miris amb recança, amb rancúnia, que em creguis incapaç de comprendre’t. I vull que sàpigues que no podria viure sense saber que he fet tot el possible per que m’entenguis, per entendre’t; per fer-te saber que tu ets molt important per a mi.
Què dur va ser trobar-me amb el dilema de voler ser amiga teva... M’ha quedat ben clar que una mare no pot ser amiga dels seus fills (primer per tu, però ben aviat la Marineta...), algú ha de posar normes, límits i regles a la vostra vida i els amics no ens posen de normes... Però tampoc posant-me en el meu paper de mare m’he guanyat a teva confiança (o potser l’he perdut per algun motiu que desconec). He intentat deixar que t’espavilessis per tu mateix i ara sembla que em vulguis esborrar de la teva vida... Repeteixo que si m’he equivocat en alguna cosa, t’agrairia que m’ho diguessis, doncs si ho he fet, t’asseguro que no ha estat conscientment.
Cada vegada sé menys coses de tu per tu mateix, sé més pel que m’expliquen els altres. Ja gairebé no vols parlar amb mi. Ja gairebé no parlem...
Està clar que em podries dir: no et fiquis a la meva vida. Però has de tenir en compte que jo no em fico a la teva vida, tu et vas ficar a la meva des de fa gairebé vint anys, i t’asseguro, que des del primer dia fins avui, no m’he penedit gens que t’hi haguessis ficat i l’haguessis canviat per sempre!
En realitat no sé per quina raó t’escric això.
Necessitava fer-ho i punt.
Jo estic aquí per a tu en el moment que m’ho demanis. Però no puc endevinar-ho si tu no em dius res...
L’única cosa que desitjo és que siguis capaç de sortir endavant, i que tinguis clar que quan alguna cosa et falli jo seré sempre al teu costat, estaré sempre amb tu per ajudar-te i, per sobre de tot, per estimar-te.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada